La fascinació del periodisme. Cròniques (1930-1936)

Resumen del libro

Irene Polo va iniciar la carrera periodística l"'any 1930 i va exercir a Barcelona, de manera apassionada i sovint belligerant, la seva professió fins a l"'any 1936, en què va marxar cap a Amèrica amb la companyia teatral de Margarida Xirgu. Els articles publicats, durant aquests anys, a Imatges, La Humanitat, La Rambla, L"'Opinió, L"'Instant i Última Hora ens han deixat un testimoni inestimable, irònic i brillant, de la societat i la política d"'aquell moment: des d"'articles sobre els usos de la moda-la introducció del pantaló femení, l"'aparició de l"'escot-fins a reportatges de denúncia social-la mendicitat a Barcelona, les pèssimes condicions de vida de treballadors i immigrants-o d"'alerta política-com el reportatge en què es fa passar per seguidora de les Juventudes de Acción Nacional, o els articles dedicats a la censura, que ella mateixa va patir-. La rotunditat i la valentia d"'aquests textos, que avui publiquem reunits per primer cop, ens ofereixen la sorpresa de veure la seva actualitat, i alhora ens dibuixen, amb tot l"'abrandament i llibertat de les seves paraules, la figura d"'una dona excepcional.

Biografía del autor

Irene Polo Roig (Barcelona, 1908-Buenos Aires, 1942). Definida en su día como la periodista más importante de la ciudad, asumió con apenas 27 años la coordinación de los diarios barceloneses L'Instant o Última Hora. Republicana, autodidacta y lesbiana, se formó en la prensa cinematográfica y escribió a partir de los años treinta unos innovadores reportajes sobre Barcelona y sus gentes. Todavía resultó más radical la denuncia de la pobreza y de la corrupción política y sindical. En el momento álgido de su carrera, en enero de 1936, se convirtió en la secretaria de la compañía teatral de Margarita Xirgu, con la que emprendió una gira por Latinoamérica que el estallido de la Guerra Civil convirtió en exilio. Se instaló en Buenos Aires a partir de 1937, donde conoció a la burguesía progresista argentina. En 1939 consiguió reunir con ella a su familia, aunque la derrota, las dificultades del exilio y el auge imparable del nazismo la sumieron en una profunda crisis. Se suicidó en 1942 y su trabajo permaneció en el olvido hasta el siglo XXI.